La Columna de Trajà és coneguda principalment pels seus espectaculars baixrelleus en espiral que narren de manera continuada les campanyes militars de Trajà a la Dàcia. Curiosament, la part superior dels baixrelleus es troba a gairebé 30 metres i no es pot veure a peu de carrer. El turista ha d’anar al Museo della Civiltà Romana per veure’n una sèrie completa de calcs de guix i saber com acaba la història. Però el text de la làpida, aquest sí, es va fer per ser llegit per tothom que passés pel Fòrum. Se sap que les lletres estaven pintades originalment de vermell o negre perquè contrastessin amb el marbre blanc. Es van pintar i repintar perquè tothom ho pogués llegir. Però, tothom sabia llegir?
William V. Harris estima que l’alfabetisme a l’època romana rondava entre un 10 i un 15% de la població total. Aquesta xifra no es refereix només a la ciutat de Roma, sinó al conjunt de l’Imperi romà. Per tant, segurament van ser molts més els qui van saber de la feina de Trajà per les lletres gravades a la làpida. Plini el Jove descriu com els romans llegien tota mena d’inscripcions públiques que trobaven pel carrer com a forma de lleure ocasional. Aquesta actitud contrasta amb la dels atenencs segles abans, on l’escriptura no era tan pública. Era una invenció més recent, i es diu també que els grecs, d’alguna manera, arrossegaven el rebuig inicial platònic per aquell nou invent. Això no vol dir que els grecs no escrivissin. En són prova les nombroses obres literàries, històriques i de pensament d'aquella època que ens han arribat per via escrita. Però l’escriptura no tenia encara el valor de transmissió institucional que tindria més endavant a Roma. La saviesa seguia sent oral. Així, les mostres que han quedat d’escriptura pública, sobretot a Atenes, són decrets, reglaments, tractats internacionals i aliances, però també llistes oficials de caiguts en batalla. El nom dels difunts és important. Moltes d’aquestes inscripcions començaven amb un σκοπεῖν βουλόμενοι, o “els qui vulguin mirar”, una fórmula institucional de transparència democràtica més que no pas de fer notar qui mana. Lògicament, per la seva banda, Esparta va deixar pocs escrits.
Quan Atenes va passar a formar part de l’Imperi Romà (segles I–II dC) va renèixer com a centre cultural i educatiu. Emperadors com August, Neró, Adrià i Marc Aureli hi van fer donacions, vàren fundar biblioteques, escoles i temples. L’emperador Adrià, en particular, la va protegir i embellir, fins al punt d’escriure en l’arc que avui porta el seu nom, en grec, “Aquesta és Atenes, l’antiga ciutat de Teseu” a una banda. I a l’altra, “Aquesta és la ciutat d’Adrià, i no de Teseu”. La manera de comunicar-se per escrit dels romans vindrà acompanyada de la seva lletra: el text és en grec, però la lletra és ja una mena de Trajana.
A la Roma imperial l’escriptura gaudia d’un gran prestigi. Va ser central en la construcció de l’Estat, la memòria col·lectiva i la vida pública. L’escriptura va permetre també governar a distància, enviar edictes, fer censos, registrar naixements o propietats. Sense escriptura, l’imperi no funciona. Però l’escriptura també va començar a ser una qüestió de prestigi, com és avui. Una combinació de poder simbòlic, educació i ascens social. La grammatica —del grec γραμματική i que inicialment volia dir simplement “lletrejar”— va passar a ser una marca de refinament intel·lectual i prestigi social, especialment durant l’època republicana tardana i imperial. Saber parlar bé i escriure millor no era només una habilitat útil: era un distintiu de classe.
La gramàtica, però, no és un invent d’Occident. No hem d’oblidar que, en el mateix moment de l’Atenes de Pèricles, a 5.000 quilòmetres, el gramàtic indi Pāṇini va escriure la gramàtica més antiga i sofisticada que es conserva d’una llengua indoeuropea: el sànscrit. Encara que no es va tenir contacte directe amb aquella cultura, l’obra de Pāṇini ens demostra, per altra banda, que la gramàtica és la petita arquitectura invisible d’una cultura que vol durar més enllà de la veu. Cal deixar coses escrites, i, si pot ser, ben escrites.
Ciceró, Quintilià o Horaci consideraven que una formació gramatical sòlida era imprescindible per destacar en la vida pública. Horaci recorda que fins i tot els grecs, en el seu moment, van haver d’aprendre a escriure en la seva pròpia llengua, rebutjant la idea que hi hagi llengües “noblament literàries” per naturalesa. Això ho deia sobretot per la moda d’escriure innecessàriament en grec, molt semblant al que ens passa avui amb l’anglès.
El domini de la llengua naturalitzava també el poder. No és casualitat que els emperadors es formessin en retòrica i que els discursos fossin una eina bàsica de govern. Així, Suetoni ens retrata un Cèsar que no només comandava exèrcits, sinó també un autèntic exèrcit de secretaris escrivents, amb una producció documental intensa: “Fins i tot dictava alhora cartes a diversos secretaris (librarii), fins a quatre-centes. I si algun d’ells es perdia o no podia seguir-lo, el cridava pel nom, fins i tot a mitja paraula.” Segurament és mentida, però aquesta nota de Suetoni ens dona una idea del prestigi de la gramàtica. No és per casualitat que la paraula “glamour” actual derivi de “grammar”, en anglès.
Hi ha diverses formes d’escriptura que no queden testimoniades a les obres de l’època o de les quals no se’n conserven gaires mostres. No tots els escrits provenien de l’Estat. Naturalment, hi havia escriptures més informals. A Pompeia i Herculà, per exemple, es poden trobar nombrosos escrits espontanis fets amb una eina tallant o amb carbó: burles, opinions polítiques, declaracions sexuals… però també campanyes electorals i anuncis comercials.
Una altra forma són les marques personals en documents legals per validar-los. Ja hi havia signatures manuscrites a Roma, però no com les entenem avui. Sí que existien formes d’identificació gràfica. Recordem que, encara avui, saber signar no vol dir necessàriament saber llegir. La signatura va perdurar i ha arribat als nostres dies. Als segles VI–IX, a Europa, la signatura manuscrita es va començar a utilitzar més àmpliament, especialment en documents legals i eclesiàstics. Al Renaixement, amb l’avenç de l’alfabetització i l’ús generalitzat del paper, la signatura personal es va convertir en una pràctica comuna entre els qui sabien escriure. Al segle XV, amb el desenvolupament de la notaria pública i l’augment de la burocràcia, la signatura manuscrita es va institucionalitzar com a part indispensable dels documents legals i comercials.
Aquells passejants que s’entretenien llegint textos a l’espai públic romà sovint ho feien amb làpides funeràries. Ja segles abans, a l’Atenes democràtica, s’havia conquerit el que posteriorment s’anomenarà “dret a la mort escrita”. Altres civilitzacions ja tenien aquesta pràctica. Per exemple, per als egipcis, el nom era molt important: la segona creació de l’individu, i per tant era precís marcar bé de qui era cada tomba. A les esteles funeràries d’Atenes i de Roma s’hi continuava posant el nom del difunt, visible per a tothom. Tenir una làpida llegida no només volia dir tenir una mena de segona vida per al difunt, sinó que era també una manera d’inscriure la identitat ciutadana en l’espai públic, fins i tot després de la mort.
A Pompeia s’han trobat làpides i inscripcions funeràries a tocar dels camins que sortien de la ciutat, com la via per on es feia la processó dels morts. Eren encarregades per familiars que volien que el difunt fos recordat fins i tot per desconeguts. A Roma, hi ha una inscripció que sembla un autèntic perfil d’X: Strenuus et prudens, semper hilaris, amicus omnibus, és a dir, “Actiu i prudent, sempre alegre, amic de tothom.” I, de nou, a Pompeia: Cras, cras, semper cras et nihil praeter cras —“Demà, demà, sempre demà i mai res que no sigui demà.” Hom té la sensació que qui les redactava, fos el mateix finat o no, les feia pensant que fossin comentades en veu alta més que no pas perquè se’n recordessin d’ell o ella.
A Grècia, el nom s’escrivia amb una escriptura menys formal i més pràctica, però a Roma les làpides que es poden veure avui —moltes d’elles encastades a l’edat mitjana a les parets interiors i exteriors de les esglésies com a espoli arquitectònic d’altres edificis— eren autèntiques obres d’art. Per això estan posades així.
Més endavant, el costum de posar el nom de la persona a la làpida, la tomba o l’estela es va mantenir fins a perpetuar-se. Tal com explica Armando Petrucci, “els primers cristians a les catacumbes van estendre també aquest dret a tots els creients”, però posteriorment el dret a tenir el nom escrit a la tomba va quedar reservat a les grans personalitats, i pràcticament fins al segle XIX es va fer exclusivament en llatí (com gairebé tot el que es gravava en pedra i en arquitectura). A les societats avançades d’avui s’ha reconegut, fins allí on es pot, el nom de tothom. Fins i tot en memorials com els de guerra o monuments de memòria on no hi ha els cossos, s’acostuma a emprar el nom escrit dels qui reben el reconeixement.
Trajan’s Column is best known for its spectacular spiral friezes narrating the emperor’s Dacian campaigns in continuous relief. Curiously, the upper sections of the reliefs rise nearly 30 meters above the ground—impossible to view from street level. Visitors must go to the Museo della Civiltà Romana to see the full sequence of plaster casts and learn how the story ends. The inscription at the base, however, was meant to be read by anyone passing through the Forum. We know that the letters were originally painted in red or black to contrast with the white marble, and they were repainted over time to ensure legibility. But the question remains: could everyone actually read them?
William V. Harris estimates that literacy in the Roman world hovered between 10 and 15 percent of the population, not only in the city of Rome but across the Empire. Many more people, therefore, learned of Trajan’s deeds from the monumental inscription than from reading it themselves. Pliny the Younger describes how Romans often read public inscriptions they encountered on the street as a form of casual entertainment. This contrasts with Athens centuries earlier, where writing was still a relatively new invention and carried traces of Plato’s initial distrust. This did not mean that the Greeks did not write—on the contrary, they produced abundant works of literature, history, and philosophy—but writing had not yet become the institutional instrument of transmission it would later be in Rome. Wisdom remained largely oral. Surviving public inscriptions from Athens consist mostly of decrees, regulations, treaties, alliances, and lists of war dead. Names of the fallen mattered. Many of these inscriptions began with σκοπεῖν βουλόμενοι, “those who wish to look,” a formula of democratic transparency rather than a proclamation of authority. Sparta, characteristically, left few written traces.
When Athens was absorbed into the Roman Empire (1st–2nd centuries CE), it was revived as a cultural and educational center. Emperors such as Augustus, Nero, Hadrian, and Marcus Aurelius endowed it with libraries, schools, and temples. Hadrian in particular protected and adorned the city, even leaving an inscription on the arch that bears his name: on one side, in Greek, “This is Athens, the ancient city of Theseus”; on the other, “This is the city of Hadrian, not of Theseus.” Roman written communication arrived together with Roman lettering: the text was in Greek, but the letterforms were already proto-Trajanic.